Bona tarda,
Un altre dia amb vosaltres. Avui dimecres simplement us explico que davant la mort no hi ha respostes, és el gran misteri com també ho és la vida. Us explico la funció del Grup com a mitjà per trobar els recursos per continuar vivint i en una altra ocasió us explicaré la feina que es realitza a aquests grups, què es treballa i com. Amb tres frases del Dr. Broggi i dues cançons, espero que us agradin.
EL DUELO, UNA REALIDAD SOCIAL
La muerte de un ser querido es siempre inoportuna y más cuando debes sobrevivir a un ser querido. Es entonces cuando toda tu estructura mental interna forjada en años de vivencias, supuestos, teorías (más o menos lógicas) y demás, no sirven para sobrellevar un dolor que sobrepasa los límites de la razón. Es entonces cuando te das cuenta y te preguntas: ¿quién eres? Eres la nada absoluta en aquel momento, porque, por ser, no eres ni eso. Dejas de sentir y te hayas desnudo ante una verdad con la que nacemos y que oculta la sociedad, creo yo, para vivir mejor. A ese tema, hoy aún tabú, se le llama muerte. Esta palabra no me da miedo, cuanto más sé que me acompaña, esperando la caducidad de mi billete de tránsito terrenal me doy cuenta del valor que le doy al vivir, a pesar de todas mis dificultades. Por eso, después de largo tiempo de querer morir, sobrevivir para de nuevo vivir, me he dado cuenta que son etapas normales que he debido pasar para valorar el momento presente como el mejor regalo que se me da para aprender y amar.
Hacer un buen duelo es bueno, normal y, sobretodo, saludable.
Quiero dejar constancia que el duelo es una realidad social y defender a los Grupos de Autoayuda como camino dentro del ámbito psiquiátrico y psicológico se debería contemplar como una psicoterapia específica, para trabajar conjuntamente un proceso tan cierto como es la vida y crear un servicio nuevo al amparo de las Instituciones.
MIS GRUPOS DE DUELO
Son el espacio sin tiempo que tengo para compartir, trabajar y reflexionar y así encontrar de nuevo las herramientas o los recursos, cada uno los suyos, para volver a vivir el presente como el mejor regalo que se te da.
Si el presente es un regalo, lo valoraremos como tal si no es, lo sabremos gestionar.
Entiendo que sólo la muerte no nos da otra oportunidad.
No es fácil vivir el presente cuando se está permanentemente colgado del futuro idealizado, montándonos películas que pueden paralizarnos pues, generalmente, el tiempo les pone, a veces otro desenlace.
El Duelo es un camino largo y duro de vivir. Pero si conoces el proceso y con antelación lo trabajas, lo acompañas y aprendes a conocerlo desde el gran dolor, se llega a encontrar la paz y la serenidad para seguir viviendo.
Querría terminar con tres respuestas de una entrevista del Dr. Marc Antoni BROGGI
“ La crisi ha sigut un exercici de fraternitat que ens ha demostrat que ens necessitem els uns als altres”
“ Els professionals de la salut no només han de lluitar contra la malaltia, sinó ajudar que els pacients la visquin el millor possible i acompanyar-los en el tram final de la vida”
“Els sanitaris hauríem d’estar familiaritzats amb coneixements i habilitats sobre el procés de morir, el sofriment, el dol i la pèrdua És el que els ciutadans esperen de nosaltres”
Us adjunto dos cançons:
Fins divendres, cuideu-vos
Maria Dolors Estivill (Lola)
Recursos d'acompanyament psicològic 
Para mi querida familia:últimamente participo poco en nuestra ventana, esa ventana en donde como esas vecinas que salen a tender sus blancas coladas,y mientras cuelgan sus ropas se cuentan sin ningún pudor las cosas que suceden dentro de sus casas. Hace días y días que mis ventanas permanecen cerradas “ casi con cerrojos de antiguos castillos”me molesta la luz me hunde la tristeza y la pena que tengo se está haciendo dueña de mi mente y de mi cuerpo¿ Qué ha pasado contigo?¿ Por qué te has caído en ese largo camino dónde ya comenzaban las llanuras?Hemos perdido algo tan valioso, que nos inunda la soledad aunque estuviésemos rodeados de una masa de gente.Os prometo que no voy a perder lo que me ha costado tanto aprender.Y me levantaré de ese camino que ahora estoy parada.🙏🏻🌟🙏🏻
PER TU / PER TOTS VOSALTRES PERSONES ESTIMADES/ Ens uneix la pèrdua més gran de la vida , haver perdut un ésser estimat que ja mai més tornarem a tenir físicament.
Jo sóc Carme, la mare del meu estimat fill Jordi , que el vaig perdre en un maleït accident de trànsit el 19 d’abril del 2010. Just ara fa 10 anys.
No més morts al Km 27
No més morts a la C55.
Els primers temps del meu dol, em sentia invalidada .en tots els àmbits de la vida.
El patiment pel dol del meu fill, no em deixava incorporar a la vida . Eran indescriptibles els sentiments i emocions que sentia en aquells moments. Prova del que us comento , era l’incapacitat de verbalitzar paraules al meu dolor.Per això i molt més , vaig dicidir buscar recursos per sortir me’n.
Necessitava poder fer el dol, buscant forces allà on fòs i concretament fent l’esforç de connectar amb el dolor i especialment mitjantçant la via de la comunicació – comunió amb d’altres pares , que estessin passant pel mateix tràngul de vida que jo.
Una amiga meva i col.legues de professió , va ser qui em va adreçar al Grup de Dol de les Corts . El grup de la M. Dolors Estivill, la nostra estimada Lola , que també ha perdut un fill i que ajuda i ha ajudat a tantes i tantes persones en dol.
PER A TOTS ELS QUE ACABEU DE PERDRE UN ÉSSER ESTIMAT .
Aprofito aquest mitjà , per dir-vos que no esteu sòls en la vostra pèrdua . Que tingueu molt present , que per sort en aquest sègle vint-i-u , tenim els grups de dol/ grups d’ajuda mútua que ens faciliten poder-nos fer costat per seguir caminant. Això deriva en que podem disposar de recursos humans per elaborar el dol privilegiadament, doncs el podem compartir amb la terapèuta i amb d’altres companys de viatge , tots dins del mateix vaixell. Tot i que tantes vegades, el grup de pares , ens hem dit , tan de bo no ens haguessim tingut de conèixer mai, però tanmateix , cada vegada em crec més , què la vida té un desti.
Per altra banda, no oblidem mai que sigui quina sigui la tipologia de la pèrdua , ens cal posar paraules al dolor per poder rebaixar el patiment, sinò ho fem així, la persona soleta, no se’n surt de la mateixa manera.
Quan el patiment i el dolor toquen fons en la nostra ànima i en el nostre cos, sembla que la situació pot acabar amb nosaltres, doncs dubtem que puguem renéixer de la tragèdia, però us he de dir que en el primer temps i durant alguns anys , no em podia n’hi imaginar que podría tornar a ser jo.
Amb l’ajut del Grup de dol i amb el meu treball personal he aprés que:
• El dol pot variar si es disposen d’eines de suport.
I Que Cal Aprendre A:
• Elaborar el dol , que no és pas el mateix que estar en dol.Pel primer , poder arribar per una actitud activa i pel segòn , cal sortir-se del bloqueig . Sempre tenint present que tothom té tempos diferents.
• A Trobar un perquè per viure.
que fas amb el temps .
• A Aprendre a viure amb la pena i el
dolor.
• A viure el present amb els qui més estimes.
• A Trobar l’equilibri entre el que ha estat , L’ahir i el demà.
• A Que la vida te un sentit , no hi ha rès que ajudi més a sobreviure que el fet de que la vida mereix ser viscuda.
La Vida és un constant aprenentage i
Apendre a viure amb ells , però sense ells ,no ens en havien ensenyat!!
Milions de gràcies Lola per la teva guía , el teu acompanyament i la teva generositat incondicional.
La vida ens ho pot robar tot menys l’amor i l’actitud
Abraçades i Petons al cel i a tots vosaltres.