Bon dia:
Avui és l’últim divendres que es publica aquest bloc.
Tots els que han escrit dels Grups de dimecres, dijous, divendres i avui la Mónica amb la seva reflexió, junt amb el “meu sentir”, ens acomiadem de vosaltres fins a mitjans de setembre i agrair a tots els que han compartit amb vosaltres els seus escrits, el seu dol i el seu camí.
La possibilitat que s’obri un altra vegada el bloc, potser una realitat, si la vacuna i els antivírics no ens donen la possibilitat de tornar a la “normalitat”.
Els Grups presencials per seguir treballant, per retrobar-nos com aprovar el viure amb qualitat i amb caliu, serà quan sigui possible.
Crec que aquest virus el podrem guanyar científicament i espero que sigui molt aviat. Però veritablement em preocupa que una part de la nostra societat, no prengui consciència, després de veure les imatges que ens estan oferint i del comportament inconscient per part d’algunes persones.
Si seguint vivint sense els valors que es van difuminant lentament en les nostres relacions socials, més tard o més aviat, tornarem a caure en els mateixos errors i en solucions, pot ser, aleshores, més dràstiques.
Són moltes persones que han perdut la vida amb aquesta pandèmia i per a ells i als seus familiars que avui estan passant un dol, es mereixen el nostre respecte. Penseu que un dia podem ser nosaltres qui ho patim.
Recuperem, si us plau, el SENTIT COMÚ i LA RESPONSABILITAT (en majúscules), per cuidar-nos i per cuidar a la resta de la Humanitat!!!
TRADUCCIÓN
Hoy es el último viernes que se publica este blog.
Todos los que han escrito de los Grupos de los miércoles, jueves, viernes y hoy Mónica con su reflexión y con “mi sentir”, nos despedimos de vosotros hasta mediados de septiembre y agradecer a los que han compartido con todos vosotros sus escritos, su duelo y su camino.
La posibilidad de que se abra otra vez el blog, puede que sea una realidad si la vacuna y los antivirales no nos dan la posibilidad de volver a la “normalidad”. Los Grupos presenciales, para seguir trabajando y encontrar la manera de conseguir vivir con calidad, serán cuando sea posible.
Creo que este virus lo podemos ganar científicamente y espero que sea muy pronto. Pero lo que verdaderamente me preocupa es que una parte de nuestra sociedad, no tome conciencia después de ver las imágenes que nos están ofreciendo y del comportamiento inconsciente por parte de algunas personas.
Si seguimos viviendo sin los valores que se van difuminando lentamente en nuestras relaciones sociales, tarde o temprano volveremos a caer en los mismos errores y puede ser que con soluciones más drásticas.
Son muchas las personas que han perdido la vida en esta pandemia y para ellos y para sus familiares que están pasando un duelo, merecen nuestro respeto. Hemos de pensar que cualquier día nos puede suceder a nosotros.
¡¡¡Por favor, recuperemos el SENTIDO COMÚN y la RESPONSABILIDAD, (en mayúscula), para cuidarnos y cuidar al resto de la Humanidad!!!
— Que vamos a hacer (¿y cómo vamos a ser cuando acabe el confinamiento
* Mónica López Villar (“Continuaré fent camí per la vida”)
Com diu la Lola tots tenim un bitllet d’entrada i de sortida. El bitllet de sortida de la meva mare va ser una tarda de novembre de 2017. La mort tallava de cop aquell cordó umbilical que tot i tenir jo 41 anys em mantenia lligada a la mare.
La Carmen, era mare, amiga, companya, àvia, esposa. Una persona que va néixer en temps de guerra, però que sempre va donar molta pau. Realment he estat molt afortunada de gaudir d’una MADRAZA!!!
Quan vaig arribar al grup tenia sentiments de culpabilitat, ràbia, dolor que creia que no eren normals. Gràcies al grup de dol, o millor al grup de vida com moltes vegades l’anomenen els que compartim les tardes de catarsi, vaig comprendre que el dol és un procés complicat i que necessita temps.
Com l’àliga reial hem de decidir passar per una renovació dolorosa o morir. És una de les metàfores que més m’agraden dels contes que ens comparteix la Lola. Jo vaig decidir apostar per la renovació dolorosa. En el camí he patit, el sac de la vida també pesa. Però avui sé que la meva mare sempre està en el meu cor, que l’únic cert que tenim és l’ara i que els records cada vegada són més dolços. Tinc moltes assignatures pendents, la més gran de totes l’enyorança. Però continuaré fent camí per la vida. Mònica
TRADUCCIÓN:
Como dice Lola, todos tenemos un billete de entrada y otro de salida.
El billete de salida de mi madre fue una tarde de noviembre de 2017. Su muerte cortaba el cordón umbilical que, a pesar de yo tener 41 años, me mantenía unida a mi madre.
Carmen, era madre, amiga, compañera, abuela, esposa, … Una persona que nació en tiempo de guerra, pero que siempre dio mucha paz.
Realmente he sido muy afortunada de disfrutar de una ¡¡¡MADRAZA!!!
Cuando llegué al Grup de Dol, o mejor dicho al “Grupo de Vida”, como muchas veces lo decimos los que compartimos las tardes de catarsis, comprendí que el duelo es un proceso complicado y que necesita tiempo.
Como el águila real, hemos de decidir bien pasar por una renovación dolorosa, o bien morir. Es una de las metáforas que más me gustan de los cuentos que nos comparte Lola.
Yo decidí apostar por la renovación dolorosa. En el camino he sufrido, el saco de la vida también pesa.
Pero hoy sé que mi madre siempre está en mi corazón, que lo único que tenemos es el ahora y que los recuerdos cada vez son más dulces.
Tengo muchas asignaturas pendientes, la más grande de todas es la añoranza. Pero continuaré haciendo camino por la vida.
Mónica
* – Reflexión SIMPLEMENTE VIVE/música de enya
* -MI SENTIR (Lola):
Quan vaig pensar qui podia tancar el Grup del divendres, el teu nom, Mónica, feia dies que com una llumeta em deia que tu podies acomiadar-te d’aquest raconet, parlant de la teva mare.
Quan ja ho tenia clar, et vaig trucar per telèfon i una petita veu em preguntava, qui era? Em va sobtar que, potser, no era el moment de comunicar-me amb tu. Però res és causalitat, darrere de la veu estava la Mònica, i seguidament em vas dir: “estic fluixeta, demà m’operen d’una hèrnia discal”. Aleshores vaig pensar dir-te el motiu de la trucada. Em vas respondre que no sabies si ho podies fer. Vam estar xerrant una estoneta i et vaig explicar un conte, però aquest era verídic i et vaig dir: tot anirà bé!!!
Ja em coneixes, acostumo a llençar-me a la piscina sense aigua.
Vam continuar parlant i de sobte em vas dir: escriuré el text!!! Jo vaig creure que ho rebria dos o tres dies més tard i la sorpresa va ser que a les 24 hores vaig rebre el WhatsApp, en el que en deies: “no és una carta a la meva mare, és una reflexió” .
Quan em torno a comunicar dos dies després amb tu, em vas fer dos regals, el primer és que l’operació havia anat bé i l’altre em vas dir que el conte era “cert”.
Sempre us dic a tots vosaltres que sou molt importants a la meva vida i darrere d’acompanyar-vos he trobat el sentit de la meva professió.
Mónica, és veritat que tots venim amb dos bitllets a la vida amb data, però arribar aquesta conclusió és un llarg camí per entendre a vegades tot allò que nosaltres, els humans, no tenim resposta i si durant molt de temps perseguim el perquè era l’hora de la mare, et posaries a un camí sense sortida. Així que el bitllet de sortida té hora i dia i mai és ben rebut.
Em parles de la teva mare i crec que has tingut la desgràcia de perdre-la sent tu molt jove, però no tothom és tan afortunada de viure una mare, una amiga, una confident…, una MADRAZA!!!, com tu l’anomenes.
No ets una persona dins del Grup que facis grans discursos, però sí molt reflexiva i sempre la teva actitud i paraules ajuden a les teves companyes a que escoltin tot quan ens dius, i quan a vegades vens “fluixeta”, (una paraula que així et defineixes quan estàs trista), sempre quan tanco la sessió t’en portes tot quan de positiu has recollit a la reunió.
El temps de dol, és un temps sagrat que has d’estimar perquè és tallar, segons tu, el cordó umbilical amb la mare, sense adonar-te que estàs fent paral·lelament un lligam d’or amb la mare i aquest no es trenca mai, sempre estareu unides pel lligam de l’amor mentre visquis.
Recupera’t i cuida’t molt.
TRADUCCIÓN:
Cuando estaba pensando quién podía cerrar el Grupo del viernes, tu nombre, Mónica, ya hacía días que, como una lucecita, me decía que tú podrías despedirte de este rinconcito, hablando de tu madre.
Cuando ya lo tuve claro, te llamé por teléfono y una pequeñita voz me preguntaba, quién era. Me sorprendió que, quizás, no era el mejor momento de comunicarme contigo. Pero nada es casualidad, detrás de la voz estaba Mónica. Seguidamente me dijiste: “estoy flojita, mañana me operan de una hernia discal”. Entonces pensé decirte el motivo de la llamada. Me respondiste que no sabías si lo ibas a poder hacer. Estuvimos hablando un rato y te expliqué un cuento, pero éste era verdadero y te dije: ¡¡¡todo irá bien!!!
Ya me conoces, acostumbro a lanzarme a la piscina sin agua.
Continuamos hablando y de repente me dijiste: ¡¡¡escribiré el texto!!! Pensaba que lo iba a recibir dos o tres días más tarde y mi sorpresa fue que a las 24 horas recibí un WhatsApp en el que decías: “no es una carta a mi madre, es una reflexión”.
Cuando me vuelvo a comunicar contigo dos días después, me hiciste dos regalos, el primero fue que la operación fue bien y el otro me dijiste que el cuento resultó ser “verídico”.
Siempre os digo a todas vosotras que sois muy importantes en mi vida y que acompañaros en vuestro proceso, he encontrado el verdadero sentido de mi profesión.
Mónica, es verdad que todos venimos con dos billetes a la vida con una fecha, pero llegar a esta conclusión es un largo camino para entender, a veces, todo eso que nosotros, los humanos, no tenemos respuesta; y si durante mucho tiempo perseguimos el porqué era la hora de tu madre, entrarías en un camino sin salida. Así que el billete de salida tiene hora y día y nunca es bien recibido.
Me hablas de tu madre y creo que has tenido la desgracia de perderla siendo tú muy joven, pero no todos son tan afortunados de vivir una madre, una amiga, una confidente, … una ¡¡¡MADRAZA!!!, como tú la nombras.
Tú, Mónica, no eres una persona que en el Grupo hagas grandes discursos, pero sí eres muy reflexiva y siempre tu actitud y tus palabras ayudan a tus compañeros a que te escuchen todo cuanto dices y, a veces, cuando bienes “flojita” (una palabra que así te defines cuando estás triste), siempre que cierro la sesión, te llevas todo de cuanto de positivo has recogido en la reunión.
El tiempo de duelo es un tiempo sagrado que has de amarlo, porque es cortar el cordón umbilical con tu madre, según tú dices, sin darte cuenta que paralelamente, estás tejiendo un hilo de oro con ella y éste no se rompe nunca, pues siempre estaréis unidas por ese lazo de amor mientras vivas.
Mónica, recupérate y cuídate mucho.
Una abraçada i fins dimarts
Maria Dolors Estivill i Martinez
Todas las reflexiones q haceis son tan salidas del corazon y del dolor q se ha d convertir en compañia d vida, q resultan d gran ayuda para todos
Hay , seguramente, muchas asignaturas pendientes en la educacion y formacion en las familias y en las escuelas. Una q destaco , por la importancia q para la vida futura d los alumnos tendra , es la cultura d la muerte. Para dar valor a la vida hemos de saber q existe la muerte. Para vivir aprovechando y disfrutando d la compañia d los demas hemos de saber q podemos perde
rlos…Gracias a todos , y a ti Lola. Y. buen verano
Mariaurora de Santiago
Mònica, pot ser vàrem coincidir en unes sessions de mindfulness però la veritat és que no et recordo.
No obstant i donat que el nostre ‘lligam’ és la immensa pena per la pèrdua d’un esser molt estimat per nosaltres alhora que les ganes de continuar vivint portant sempre aquell ésser especial amb nosaltres, havent sabut per aquest blog que et trobes convalescent d’una intervenció, et vull desitjar una bona recuperació i molt d’ànim.
I gràcies a tu per compartir sentiments i a la Lola per ser-hi sempre.
Isabel, mare de la Mireia
Estimada Lola,
Tan de bo pugués assegurar-te que el setembre tornarem, però aquesta situació distòpica que estem vivint no ens deixa assegurar res.
Simplement, com tantes vegades han comentat al grup, hem viure el moment, el present com l’única cosa que tenim.
T’he agafat molta estima, el fet de ser-hi al teu costat i observar com condueixes i acompanyes a les persones en aquest procés doloros per la pèrdua del ser estimat,no te preu el que fas, aconseguir que aquestes persones acaben sentin-se al final de la sessió una mica millor.
Aquesta sabiesa i empatia que tens,són un regal per què les persones que ho necessitem puguin ser-hi ajudades; seria un honor per a mi algun dia seguir el teu llegat.
A les meravelloses persones que constituexen el grup de Montnegre que és el que conec, dir-los que no llençin la tovallola, que han fet una feina força bona i entre tots hem aprés de com heu anat gestionant les vostres emocions i sentiments en aquest camí.
Per últim, dir-vos que soc una convençuda que tot el que de veritat te sentir a la vida és tot allò que fem pels altres.
Gràcies per tot Lola.
Molts petons i abraçades
Mari Carmen Manchado
Psicòloga i Responsable d’Atenció a la Ciutadania del CAP Montnegre.